M.Gràcia Serrats i Paretas
Alcaldessa d’ Ultramort
Ultramort, Ultra-murta
Us dono la benvinguda a la nostra pàgina web amb una cordial salutació des d’Ultramort, situat en un turó allargassat enmig de la plana que delimiten els rius Ter i Daró al Baix Empordà. A l’est, la línia de costa des de Begur a Roses retalla l’horitzó amb una magnífica panoràmica del massís del Montgrí i les illes Medes a primer terme.
Una altra panoràmica que es contempla des de gairebé qualsevol indret del nostre poble en un dia clar d’hivern, sobretot quan bufa la tramuntana, és el contrast entre el blanc del Canigó nevat amb el blau del cel de l’Empordà.
S’ha escrit molt i de ben segur que es continuarà escrivint sobre els orígens del nom del poble. És cert que traduït literalment del llatí, Ultramort voldria dir “més enllà de la mort”, però els entesos no hi estan pas d’acord. A la nostra revista El campanar han sortit diversos articles que parlen sobre el nostre topònim. I un cop llegits tots, sembla clar que el nom no té res a veure amb la mort i que més aviat fa referència, com defensa l’eminent filòleg Joan Coromines, a un lloc “insignificant, pobre”, en comparació amb els pobles veïns, com Foixà, més noble i amb el seu castell. La paraula ultra sí que fa referència a “més enllà”: ultra un riu, o ultra un altre accident geogràfic.
Francisco Villar Liébana, catedràtic de lingüística indoeuropea de la Universitat de Salamanca, defensa que Ultramort ve de Murta, mot preromà que significa “estany, bassa, llac, aigua quieta o morta”. Aquest nom antic, que se’ns transmet amb la forma Murt- o Mort-, havia estat assimilat amb la paraula llatina i posteriorment romanç mort- (muerte). Per tant, el nom de l’actual Ultramort està format per la preposició llatina ultra “més enllà” i el nom o topònim preromà morta/ murta.
Probablement el nom està posat des del punt de vista d’un dels tres pobles dels quals sembla que va dependre fins al 1316 (Rupià, Parlavà i Foixà). Ultramort deuria ser una petita dependència d’un d’aquests tres pobles que quedaven a l’altre costat d’una zona d’aigües estancades, d’aigües mortes. Només ens cal situar-nos a la part del poble que mira cap a Foixà i contemplar el fondal anomenat les Closes, i més enllà els estanys, per reconèixer la possibilitat d’un embassament. Fondal que queda ple d’aigua en èpoques de pluges i que es va dessecar en obrir en el seu dia una bretxa artificial (el traient) que desguassa a la riera de Foixà, la qual vessa les seves aigües al riu Daró.
Es té constància de l’antiguitat d’aquesta població per la declaració de Restitució que fa Bernat de Fonolleres i la seva muller d’un alou amb motiu de la dedicació d’un temple a l’any 1046.
Diferents autors coincideixen en que la primera menció segura que es fa del poble és de l’any 1123, en l’acta de consagració de l’església de Sant Iscle, en la qual es parla d’Ultra mortuo. En el document apareix no com a parròquia independent, sino com la part occidental de la parròquia de S. Iscle. Més endavant, un parell de vegades es troba citat el poble com Vulturis mortui, i partint d’aquest nom alguns erudits han parlat de Voltor mort com a nom antic.
No obstant, hi ha un document –el més antic sobre consagració d’una església–, que explica que el bisbe de Girona Gualaric, l’any 816, va consagrar l’església d’Ultramort dedicada a santa Eulàlia de Mèrida. Aquesta esglesiola preromànica, però, va ser enderrocada totalment al segle XII per construir-hi en el seu lloc l’actual temple romànic. Al llarg dels segles, es van anar fent reformes, algunes per demostrar més poder econòmic i, d’altres, simplement per canvis d’estils. El que sí que podem dir és que es conserva totalment l’estructura del temple, que dóna un to d’antiguitat al poble.
Ultramort es va emancipar com a parròquia independent en el s.XIV (1316). A l’acta de fogatge de Catalunya del 1497 a Ultramort hi vivien 26 famílies en 24 cases i hi havia 2 capellans.
Un fet que crida l’atenció és l’existència de cases pairals escampades pel nucli urbà, algunes de més valor i altres, més senzilles. La vida a pagès es desenvolupava a la casa, on vivien el bestiar i les persones, i on hi havia el magatzem de tota mena de menjar i d’utensilis. A les cases, hi vivia molta gent (avis, pares, fills, néts, oncles, mossos). Ara, algunes cases pairals encara mantenen, amb canvis certament, la seva estructura i funció històrica, si bé moltes d’altres han passat a convertir-se en segones residències de gent de fora, que ve al poble a descansar del brogit de la ciutat.